LA PLAÇA DEL DIAMANT

La plaça del Diamant és una novel·la psicològica de l'escriptora Mercè Rodoreda. La novel·la s'ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de postguerra. Publicada per primer cop l'any 1962, ha estat traduïda a més de trenta idiomes.

Aquí teniu per començar un fragment del pròleg, en el qual Rodoreda descriu el barri de Gràcia:

Sant Gervasi no és pas lluny de Gràcia. Coneixia, perquè hi anava a les tardes amb el meu avi, els cinemes Trilla, Smart i Mundial. Coneixia el mercat de Santa Isabel, on als quatre o cinc anys anava, cap al tard, als estius, amb una senyora veïna a comprar peix després de travessar el torrent de l’Olla. Als quinze o disset anys, i durant molt de temps, anàvem amb la meva mare a passejar cada tarda pel carrer Gran. Hi entràvem per la Rambla del Prat, el baixàvem fins als jardinets i el pujàvem per la vorera contrària. Miràvem aparadors.

Etapa 1: DE LA PLAÇA DEL DIAMANT AL CARRER MONTSENY

[A la plaça del Diamant comença i acaba la novel·la; per tant, és el punt d’inici de la nostra ruta. Observeu l’estàtua dedicada a Mercè Rodoreda i la placa que s’hi va col·locar el 2008, amb motiu del centenari del seu naixement. 

Al carrer Montseny se situa el pis de la Colomenta i en Quimet quan es casen i on torna Natàlia, uns quants anys després, moments abans de deixar anar el seu crit d’ofec.]

Vam entrar al Monumental a fer el vermut i menjar popets. Allà va trobar en Cintet, i en Cintet, que tenia els ulls molt grossos, com de vaca, i la boca una mica torta, va dir que hi havia un pis al carrer de Montseny, bastant bé de preu, però atrotinat, perquè l’amo no volia maldecaps i que la restauració hauria d’anar a compte dels qui el lloguessin. El pis era sota terrat. Que fos sota terrat ens va agradar molt i més encara quan en Cintet ens va dir que el terrat seria tot nostre. El terrat seria nostre perquè els veïns dels baixos tenien eixida i els del primer pis, per una escala llarga i penjada, anaven a un jardí petit que tenia galliner i safareig. En Quimet es va entusiasmar i va dir a en Cintet que no se l’havia de deixar escapar de cap de les maneres i en Cintet va dir que l’endemà hi aniria amb en Mateu i que hi anéssim nosaltres. Tots plegats.

Em recordo del colom i de l’embut, perquè en Quimet va comprar l’embut el dia abans d’haver vingut el colom. El colom el va veure un dematí en el punt d’obrir els finestrons del menjador. Tenia una ala ferida, estava mig esmorteït i havia deixat miques de sang per terra. Era jovenet. El vaig curar i en Quimet va dir que el guardaríem, que li faria una gàbia a la galeria, per poder-nos-el mirar des del menjador: una gàbia que seria una casa de senyors, amb balcó corregut, teulada vermella i porta amb trucador. [...] Vam pujar a dalt del terrat a mirar tot el voltant, com si no ho haguéssim mirat mai, i no vam veure ni un colomar. [...] En Quimet, aleshores, el va treure de la galeria i el va posar a la golfa del terrat i va dir que faria una altra cosa, que en comptes de fer-li una casa de senyors li faria un colomar i que el pare del seu aprenent, que criava coloms, ens vendria un colom a prova per veure si faria parella amb el nostre. [...] Al colom trobat li vam posar Cafè, perquè tenia una lluneta d’aquest color sota d’una ala: a la seva senyora li vam posar Maringa.

Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les balances i tocar-les tot passant. Havia entrat feia molts anys per aquella porta casada amb en Quimet i n’havia sortit per casar-me amb l’Antoni i amb els nens al darrera. El carrer era lleig i la casa era lletja i l’empedrat era un empedrat només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt del pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d’haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins.

Etapa 2: DEL CARRER MONTSENY AL CARRER GRAN DE GRÀCIA

[El carrer Gran de Gràcia és recordat per Mercè Rodoreda com un dels indrets habituals dels seus passejos amb la seva mare, tot contemplant aparadors de les botigues. 

Aquest carrer apareix diverses vegades a la novel·la La plaça del Diamant: és on s'atura, per exemple, per mirar l'aparador de la botiga dels hules. El carrer Gran de Gràcia havia estat la via urbana de referència de la vila de Gràcia (que es va annexionar a Barcelona el 1897)]

Anàvem cap al carrer Gran per la Rambla del Prat. Es va aturar davant d’un adroguer que tenia tot de sacs a l’entrada, va ficar la mà a dintre un sac ple de veces, va dir, quines veces més boniques...i vam tornar a caminar. S’havia quedat unes quantes veces a la mà i quan estava més distreta me les va tirar a l’esquena pel coll de la brusa. Em va fer aturar davant d’un aparador ple de roba feta, ¿veus?, quan serem casats, et faré comprar davantals com aquells. Jo li vaig dir que feien hospici i ell va dir que eren com els que duia la 27 La plaça del Diamant, p. 86 La Barcelona de Mercè Rodoreda 23 seva mare i jo li vaig dir que tant me feia, que jo no en volia perquè feien massa hospici.

 Moltes tardes anava a mirar les nines amb el nen a coll: estaven allí, amb les galtes rodones, amb els ulls de vidre a l’enfonsament, més avall el nassarró i les boques mig obertes, sempre rient i encantades; i a dalt de tot el front, lluent ran de cabells per la goma seca amb què estaven enganxats. Les unes estaven dintre de capses ajagudes, amb els ulls tancats i els braços tranquils al costat del cos. Les altres dintre de capses aguantades dretes, amb els ulls oberts, i també hi havia les més pobres, les que tant si estaven ajagudes com dretes sempre miraven. Vestides de blau, de rosa, amb punteta arrissada al voltant del coll, amb llaços a la cintura caiguda, amb els sotes de tarlatana per estarrufar. Les sabates de xarol brillaven a la claror; els mitjons eren blancs, ben estiradets, els genolls pintats d’un color de carn més fort que el color de la cama. Sempre allí, bufones a dintre de l’aparador, esperant que les compressin i se les enduguessin. Les nines sempre allí, amb la cara de porcellana i la carn de pasta, al costat dels espolsadors, dels picamatalassos, de les camusses de pell i de les camusses imitació de pell: tot a la casa dels hules.

Altra vegada un tramvia va haver de parar en sec mentre travessava el carrer Gran; el conductor em va renyar i vaig veure gent que reia. A la botiga dels hules em vaig aturar a fer veure que mirava, perquè si vull dir la veritat he de dir que no veia res: només taques de colors, ombres de nina... I de l’entrada sortia aquella olor antiga d’hule que, pel nas, se’m ficava al cervell i me l’enterbolia. L’adroguer de les veces tenia la botiga oberta. Una minyona escombrava el carrer davant de la pensió de la cantonada, i, en el bar, havien posat una vela d’un altre color i tornaven a tenir bótes amb flors.

Etapa 3: DEL CARRER GRAN DE GRÀCIA AL MERCAT DE LA LLIBERTAT

[El mercat on Colometa va a comprar es troba ubicat, probablement, a l'actual mercat de la Llibertat, per bé que l'autora de la novel·la evoqui, en realitat, un altre mercat, el de Santa Isabel, al carrer Travessera de Gràcia.]

L’olor de carn, de peix, de flors i de verdures es barrejava i, encara que no hagués tingut ulls, de seguida hauria endevinat que m’acostava a la plaça de vendre. Sortia del meu carrer i travessava el carrer Gran, amb tramvies amunt i avall, grocs, amb campaneta. Amb el conductor i el cobrador amb vestits ratllats de ratlles fines que tot plegat feia gris. El sol venia tot sencer de la banda del Passeig de Gràcia i ¡plaf! per entre els rengles de cases queia damunt de l’empedrat, damunt de la gent, damunt de les lloses dels balcons. [...] I m’anava fincant en l’olor de la plaça de vendre i en els crits de la plaça de vendre per acabar a dintre de les empentes, en un riu espès de dones i de cistells. La meva musclaire, amb maneguins blaus i davantal amb pitet, omplia mesures i mesures de musclos i petxines, ja rentats amb aigua dolça però que encara duien enganxada pels dintres, i l’escampaven, olor de mar.

Etapa 4: DEL MERCAT DE LA LLIBERTAT A L'ANTIC CAFÈ MONUMENTAL (C/ Gran de Gràcia, 25)

[L'antic Cafè Monumental s'ubicava al costat esquerre dels baixos del número 25 del carrer Gran de Gràcia. En aquest cafè té lloc el dinar del casament de la Colometa i en Quimet.]

Quan vam arribar al Monumental van dir que ja estaven cansats d’esperar-nos i els vam dir que el fotògraf ens havia fet fotografies artístiques i que això demanava temps. El cas va ser que ja no quedaven olives ni anxoves i en Quimet va dir que tant se n’hi endonava i que ens poséssim a dinar, però els havia de dir que eren una colla de mal educats. I tota l’estona del dinar va discutir amb en Cintet... que si les olives que si no les olives i en Mateu no deia res, només, de tant en tant, em mirava i reia. I em va dir per darrera de la cadira del meu pare, sempre fan riure. Vam dinar molt bé i en havent dinat van fer música amb discos i tots a ballar. El meu pare va ballar amb mi. Jo ballava amb el vel posat i a l’últim me’l vaig treure i el vaig donar a la senyora Enriqueta per poder ballar més bé. I quan ballava m’aguantava la faldilla perquè tenia por que me la trepitgessin i amb el Mateu vam ballar un vals i en Mateu ballava bé i em duia com una ploma, com si, a la vida, jo no hagués fet altra cosa que ballar, de tan bé que em portava. Les galtes em cremaven. Vaig ballar amb l’aprenent que no en sabia gaire i en Quimet se n’en reia per molestar-lo però l’aprenent feia la seva sense escoltar-se’l. I a mig ball van entrar quatre senyors que dinaven en un saló al costat del nostre i van demanar si els deixaríem ajuntar-se amb nosaltres. Tots eren vells, ja d’uns quaranta anys. I després d’aquells quatre en van venir dos més. Tot plegat mitja dotzena. I van dir que ells celebraven una operació d’apendicitis que havien fet al més jove, que duia un cordonet penjat a l’orella perquè era una mica sord, que l’operació havia anat molt bé, tal com podíem veure i que havien sabut que al costat del seu saló hi havia un ball de casament i a veure si els deixàvem ser de la colla perquè necessitaven alegria i joventut. I tots aquells senyors em van felicitar i em van preguntar qui era el nuvi i li van regalar puros i tots van ballar amb mi i tot eren rialles, i en veure que se’ns havien ajuntat aquells senyors que celebraven l’operació, el mosso que havia servit els licors va dir si li deixarien ballar un ball amb la núvia, que era un costum que tenia i que això li donava sort. Va dir que si no ens molestava s’apuntaria el meu nom en una llibreta on hi havia el nom de totes les núvies amb qui havia ballat i es va apuntar el meu nom i ens va ensenyar la llibreta i la llibreta tenia set pàgines plenes de noms. Era com un espàrrec, bastant begut de galtes i només amb una dent. Duia els 31 La plaça del Diamant, p. 216 La Barcelona de Mercè Rodoreda 25 cabells pentinats tots cap a una banda perquè li tapessin el tros que tenia sense cabells, i per ballar amb el mosso, que tenia ganes, va dir, de ballar un vals, en Quimet va engegar un pas doble esbojarrat i el mosso i jo semblàvem fletxes amunt i avall i tothom estava molt content i a la meitat en Quimet va dir que volia acabar el pas doble amb mi perquè m’havia conegut ballant un pas doble, i el mosso em va donar a en Quimet i després es va passar la mà pel cap per posar-se bé els cabells cortina i se’ls va acabar d’esbullar i tots li anaven per on volien. Els senyors de l’operació s’havien quedat drets al peu de la porta, tots de negre amb un clavell blanc al trau, i mentre ballava els veia d’esquitllentes i semblaven d’un altre món. Tot ballant en Quimet em deia que què s’havien pensat de fer-li fer el ridícul, que allà només hi faltava mossèn Joan amb el sermó i es va acabar el ball. Tothom aplaudia i jo no podia respirar i el cor m’anava de pressa i allà se m’hi feia l’alegria que em sortia pels ulls. I quan es va acabar tot, jo hauria volgut ser el dia abans per poder tornar a començar, tan bonic...

Cada diumenge anàvem al Monumental a fer el vermut i a menjar popets. Un dia se’ns va acostar un home amb camisa groga que ens volia vendre postals d’una artista que havia estat la reina de París feia molts anys. Va dir que era el seu representant, que aquella artista, que havia estat amor de prínceps i de reis, vivia sola i d’anar venent les seves coses i els seus records. En Quimet el va aviar amb un crit. Quan vam sortir va dir que ja podia anarme’n cap a casa perquè ell tenia cita amb un senyor que li volia fer restaurar tres dormitoris. Vaig voltar una mica pel carrer Gran mirant aparadors. I l’aparador de les nines a la casa dels hules.

Etapa 5:  DE L' ANTIC CAFÈ MONUMENTAL ALS JARDINETS DE GRÀCIA (Actualment anomenats Jardinets de Salvador Espriu)

[Els Jardinets de Gràcia estan situats entre el carrer Gran de Gràcia i la Diagonal. Són coneguts com  <<els jardinets>>> i actualment tenen el nom de Jardinets de Salvador Espriu, en homenatge al poeta, que va viure en un dels edificis d'aquest passeig. 
A la novel·la, hi ha diversos passatges en què surten esmentats els <<jardinets>>, com per exemple, quan la Colometa està embarassada del primer fill i surt a passejar-hi, amb en Quimet, per fer exercici.]

I mentre estàvem amb tot això dels queixals i les pedretes i el somni de mort, un atac d’urticària em feia tornar boja. A les nits sortíem a passejar fins als Jardinets perquè havia de fer exercici. Se m’inflaven els turmells i només faltava que em lliguessin un fil a la cama i que m’engeguessin a volar.

Quan vaig arribar als Jardinets ja no plovia però el cel encara estava cobert. Em vaig asseure en un banc davant de dues estàtues mig ajagudes i m’ho vaig estar una estona distreta, sense pensar res. Quan em vaig aixecar, amb els cabells encastats per la cara, em va semblar que no era jo: m’havia vingut gana, una gana que feia mal.